Eines de l'usuari

Carmen Laforet Díaz

De EduWiki

Dreceres ràpides: navegació, cerca


CATALÀ: Carmen Laforet va néixer a Barcelona el 6 de setembre del 1921, i va morir quan tenia 83 anys, el 29 de febrer del 2004.
Carmen va néixer a Barcelona i va morir a Madrid perquè patia Alzheimer.
Carmen va viure a Barcelona, ​​i als 2 anys es traslladà  a les Illes Canàries, on va passar la seva infància i la seva adolescència. Després va tornar a la península per a estudiar Filosofia a Barcelona i Dret a la Universitat Complutense de Madrid.
Al 1942, quan tenia els 21 anys va abandonar la seva carrera perquè es va casar amb el periodista i crític literari Manuel Cerezales a Madrid amb qui va tenir cinc fills.
Va guanyar amb 23 anys la primera edició del Premi Nadal amb la seva novel Res, obtenint un gran èxit de públic (tres edicions en el mateix any de la seva publicació) i de crítica, que va culminar el 1948 amb el premi Fastenrath de laRAE.
Res  tracta d'una narració explicada en primera persona, de l'accés a l'experiència d'una jove, Andrea, que s'instal·la  amb uns familiars a Barcelona per iniciar il·lusionada, els seus estudis universitaris, però, el medi que l'envolta la conduirà al desengany. La novel·la és també testimoni del enfonsament físic i moral d'alguns sectors de la petita burgesia, en els primers anys de la postguerra. A més, apareix ja-hi el que serà, segons Sobejano, el tema comú de tota la narrativa de Carmen Laforet: una ànima capaç de comprensió i entusiasme lluita per salvar-se i salvar altres de la confusió del viure. Després en les seves altres obres, Laforet planteja temes com el pas de la infantesa a l'adolescència d'una dona en un món degradat, el món somiador d'un adolescent davant dels adults, o el contrast entre elidealismo i els purs afanys juvenils i la mediocritat de l'entorn. Carmen Laforet és autora a més de novel curtes, de llibres, de contes i de narracions de viatge.

 A ella li agradava  la literatura, per això va escriure:
Res (1944), novel
L'illa i els dimonis (1950), novel
• El piano. Madrid: Rollan, 1952
Un festeig (1953), novel curta. Madrid: La novel.la de dissabte juliol
El viatge divertit (1954), novel curta. Madrid: La novel de dissabte, 49
La nena (1954), novel curta. Madrid: La novel de dissabte, 0
Els emplaçats (1954), novel curta. Madrid: La novel de dissabte, 86
L'anomenada (1954), relats
La dona nova (1955), novel
Un matrimoni. (1956). Novel.
Gran Canària (1961), assaig
La insolació (1963), novel
Paral·lel 35. Barcelona: Planeta, 1967. Llibre de viatges.
La nena i altres relats (1970), relats
Articles Literaris. Eastbourne: Stuart-Spencer Publications, 1977. Articles.
El meu primer viatge a USA (1981), assaig.
• "Rosamunda. Conte". En: Contes d'aquest segle. Encinar, Ángeles (ed.). Barcelona: Lumen S.A., 1995, pàg. 73-78.
"A l'escola. Conte". En: Mares i filles. Freixas, Laura (ed.). Barcelona: Anagrama, 1996. Contes.
En tornar la cantonada (2004), novel pòstuma. Continua la història de la insolació.
Carta al senyor Juan (2007), recopilació de tots els seus relats curts.
Romeu i Julieta II (2008), recopilació dels seus relats amorosos.

FRAGMENTS DE LA NOVEL·LA "NADA"

-Per dificultats en l'últim moment per adquirir bitllets, vaig arribar a Barcelona a mitjanit, en un tren diferent del que havia anunciat, i no m'esperava ningú. Era la primera vegada que viatjava sola, però no estava espantada, per contra, em semblava una aventura agradable i excitant aquella profunda llibertat en la nit. La sang, després del viatge llarg i cansat, em començava a circular a les cames entumides i amb un somriure de sorpresa mirava la gran Estació de França i els grups que estaven esperant l'exprés i els que arribàvem amb tres hores de retard. L'olor especial, el gran remor de la gent, els llums sempre tristes, tenien per a mi un gran encant, ja que envoltava totes les meves impressions en la meravella d'haver arribat per fi a una ciutat gran, adorada en els meus somnis per desconeguda. Vaig començar a seguir-una gota entre el corrent-el rumb de la massa humana que, carregada de maletes, es bolcava a la sortida. El meu equipatge era un grans maletes molt pesat-perquè estava gairebé ple de llibres-i el portava jo mateixa amb tota la força de la meva joventut i del meu ansiosa expectació. Un aire marí, pesat i fresc, va entrar en els meus pulmons amb la primera sensació confusa de la ciutat: una massa de cases adormides, d'establiments tancats, de fanals com sentinelles borratxos de solitud. Una respiració gran, dificultosa, venia amb el xiuxiueig de la matinada. Molt a prop, a la meva esquena, davant dels carrerons misterioses que condueixen al Born, sobre el meu cor excitat, estava el mar. Havia de semblar una figura estranya amb el meu aspecte rialler i la meva vell abric que, a impulsos de la brisa, em fuetejava les cames, defensant la meva maleta, desconfiada dels obsequiosos "camàlics". Recordo que, en pocs minuts, em vaig quedar sola a la gran vorera, perquè la gent corria a agafar els escassos taxis o lluitava per s'arraciman en el tramvia. Un d'aquests vells cotxes de cavalls que han tornat a sorgir després de la guerra es va aturar davant meu i vaig prendre sense titubejar, causant l'enveja d'un senyor que es llançava darrere d'ell desesperat, agitant el barret. Vaig córrer aquella nit, al desmanegat vehicle, per amples carrers buits i vaig travessar el cor de la ciutat ple de llum a tota hora, com jo volia que estigués, en un viatge que em va semblar curt i que per a mi es carregava de bellesa. El cotxe va donar la volta a la plaça de la Universitat i recordo que el bell edifici em va commoure amb un greu salutació de benvinguda. Enfilem el carrer Aribau, on vivien els meus parents, amb els seus plàtans plens aquell octubre de espès verdor i el seu silenci vívid de mil ànimes darrere dels balcons apagats. Les rodes del cotxe aixecaven un deixant de soroll, que repercutia en el meu cervell. De sobte vaig sentir cruixir i balancejar tot el baluerna. Després va quedar immòbil- -Aquí és-va dir el cotxer. Vaig aixecar el cap cap a la casa davant la qual estàvem. Files de balcons se succeïen iguals amb el seu ferro fosc, guardant el secret dels habitatges. Els vaig mirar i no vaig poder esbrinar quins serien aquells als que d'ara endavant jo em asomaría. Amb la mà una mica tremolosa vaig donar unes monedes al vigilant, i quan ell va tancar el portal darrere meu, amb un gran tremolor de ferros i vidres, vaig començar a pujar molt poc a poc l'escala, carregada amb la meva maleta. Tot començava a ser estrany en la meva imaginació, els estrets i desgastats graons de mosaic, il.luminats per la llum elèctrica, no tenien cabuda en el meu record. Davant la porta del pis em va escometre un sobtat por de despertar a aquelles persones desconegudes que eren per a mi, al cap ia la fi, els meus parents i vaig estar una estona titubejant abans d'iniciar una tímida crida a la qual ningú va contestar. Es van començar a estrènyer els batecs del meu cor i oprimia de nou el timbre. Vaig sentir una veu tremolosa: "Ja va! Ja va! " Uns peus arrossegant i unes mans maldestres descórrer forrellats. Després, em va semblar tot un malson .-

Cover 565.jpg
El 2009 la seva filla, Cristina Cerezales publicar el llibre Música Blanca en què, en un diàleg sense paraules amb la seva mare.

Musica-banca.jpg


Webs de interés: www.carmenlaforet.com/

laliteraturaesuntesoro.blogspot.com/2010/06/carmen-laforet-barcelona-1921-madrid.html

TRAILER: www.youtube.com/watch



CASTELLANO:Carmen Laforet nació en Barcelona el 6 de septiembre del 1921, y murió cuando tenía 83 años, el 29 de febrero del 2004.  Carmen Laforet 1945.JPG  

Carmen nació en Barcelona y murió en Madrid porqué sufría Alzhéimer.

Carmen vivió en Barcelona, y a los 2 años se transladó a las Islas Canarias, donde pasó su infancia i su adolescencia. Después regresó a la peninsula para estudiar Filosofía en Barcelona y Derecho en la universidad complutense de Madrid.


En el 1942, cuando tenía los 21 años abandonó su carrera porque se casó con el periodista y crítico literario Manuel Cerezales en Madrid con quien tuvo cinco hijos.
Ganó con 23 años la primera edición del Premio Nadal con su novela Nada, obteniendo un enorme éxito de público ( tres ediciones en el mismo año de su publicación) y de crítica, que culminó en 1948 con el premio Fastenrath de la RAE.
Nada es una narración contada en primera persona, del acceso a la experiencia de una joven, Andrea, que se instala con unos familiares en Barcelona, para iniciar ilusionada, sus estudios universitarios; sin embargo, el medio que la rodea la conducirá al desengaño. La novela es también testimonio del desmoronamiento físico y moral de algunos sectores de la pequeña burguesía, en los primeros años de la posguerra. Además, aparece ya en ella lo que será, según Sobejano, el tema común de toda la narrativa de Carmen Laforet: un alma capaz de comprensión y entusiasmo que lucha por salvarse y salvar a otros de la confusión del vivir. Después en sus otras obras, Laforet plantea temas como el paso de la niñez a la adolescencia de una mujer en un mundo degradado, el mundo ensoñado de un adolescente frente a los adultos, o el contraste entre el idealismo y los puros afanes juveniles y la mediocridad del entorno. Carmen Laforet es autora además de novelas cortas, de libros, de cuentos y de narraciones de viaje.

Carmenn laforet.jpg


Ella le gusta la literatura, por eso escribió:

Nada (1944), novela
La isla y los demonios (1950), novela
El piano. Madrid: Rollan, 1952
Un noviazgo (1953), novela corta. Madrid: La novela del sábado, 7
El viaje divertido (1954), novela corta. Madrid: La novela del sábado, 49
La niña (1954), novela corta. Madrid: La novela del sábado, 0
Los emplazados (1954), novela corta. Madrid: La novela del sábado, 86
La llamada (1954), relatos
La mujer nueva (1955), novela
Un matrimonio. (1956). Novela.
Gran Canaria (1961), ensayo
La insolación (1963), novela
Paralelo 35. Barcelona: Planeta, 1967. Libro de viajes.
La niña y otros relatos (1970), relatos
Artículos literarios. Eastbourne: Stuart-Spencer Publications, 1977. Artículos.
Mi primer viaje a USA (1981), ensayo.
"Rosamunda. Cuento". En: Cuentos de este siglo. Encinar, Ángeles (ed.). Barcelona: Lumen S.A., 1995, pp. 73-78.
"Al colegio. Cuento". En: Madres e hijas. Freixas, Laura (ed.). Barcelona: Anagrama, 1996. Cuentos.
Al volver la esquina (2004), novela póstuma. Continúa la historia de La insolación.
Carta a don Juan (2007), recopilación de todos sus relatos cortos.
Romeo y Julieta II (2008), recopilación de sus relatos amorosos.

FRAGMENTO DE LA NOVELA NADA:

-Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie. Era la primera vez que viajaba sola, pero no estaba asustada; por el contrario, me parecía una aventura agradable y excitante aquella profunda libertad en la noche. La sangre, después del viaje largo y cansado, me empezaba a circular en las piernas entumecidas y con una sonrisa de asombro miraba la gran Estación de Francia y los grupos que estaban esperando el expreso y los que llegábamos con tres horas de retraso. El olor especial, el gran rumor de la gente, las luces siempre tristes, tenían para mí un gran encanto, ya que envolvía todas mis impresiones en la maravilla de haber llegado por fin a una ciudad grande, adorada en mis sueños por desconocida. Empecé a seguir –una gota entre la corriente- el rumbo de la masa humana que, cargada de maletas, se volcaba en la salida. Mi equipaje era un maletón muy pesado -porque estaba casi lleno de libros- y lo llevaba yo misma con toda la fuerza de mi juventud y de mi ansiosa expectación. Un aire marino, pesado y fresco, entró en mis pulmones con la primera sensación confusa de la ciudad: una masa de casas dormidas, de establecimientos cerrados, de faroles como centinelas borrachos de soledad. Una respiración grande, dificultosa, venía con el cuchicheo de la madrugada. Muy cerca, a mi espalda, enfrente de las callejuelas misteriosas que conducen al Borne, sobre mi corazón excitado, estaba el mar. Debía parecer una figura extraña con mi aspecto risueño y mi viejo abrigo que, a impulsos de la brisa, me azotaba las piernas, defendiendo mi maleta, desconfiada de los obsequiosos “camàlics”. Recuerdo que, en pocos minutos, me quedé sola en la gran acera, porque la gente corría a coger los escasos taxis o luchaba por arracimarse en el tranvía. Uno de esos viejos coches de caballos que han vuelto a surgir después de la guerra se detuvo delante de mí y lo tomé sin titubear, causando la envidia de un señor que se lanzaba detrás de él desesperado, agitando el sombrero. Corrí aquella noche, en el desvencijado vehículo, por anchas calles vacías y atravesé el corazón de la ciudad lleno de luz a toda hora, como yo quería que estuviese, en un viaje que me pareció corto y que para mí se cargaba de belleza. El coche dio la vuelta a la plaza de la Universidad y recuerdo que el bello edificio me conmovió con un grave saludo de bienvenida. Enfilamos la calle Aribau, donde vivían mis parientes, con sus plátanos llenos aquel octubre de espeso verdor y su silencio vívido de mil almas detrás de los balcones apagados. Las ruedas del coche levantaban una estela de ruido, que repercutía en mi cerebro. De improviso sentí crujir y balancearse todo el armatoste. Luego quedó inmóvil- -Aquí es- dijo el cochero. Levanté la cabeza hacia la casa frente a la cual estábamos. Filas de balcones se sucedían iguales con su hierro oscuro, guardando el secreto de las viviendas. Los miré y no pude adivinar cuáles serían aquellos a los que en adelante yo me asomaría. Con la mano un poco temblorosa di unas monedas al vigilante, y cuando él cerró el portal detrás de mí, con un gran temblor de hierros y cristales, comencé a subir muy despacio la escalera, cargada con mi maleta. Todo empezaba a ser extraño en mi imaginación; los estrechos y desgastados escalones de mosaico, iluminados por la luz eléctrica, no tenían cabida en mi recuerdo. Ante la puerta del piso me acometió un súbito temor de despertar a aquellas personas desconocidas que eran para mí, al fin y al cabo, mis parientes y estuve un rato titubeando antes de iniciar una tímida llamada a la que nadie contestó. Se empezaron a apretar los latidos de mi corazón y oprimí de nuevo el timbre. Oí una voz temblona: “¡Ya va! ¡Ya va!” Unos pies arrastrándose y unas manos torpes descorrieron cerrojos. Luego, me pareció todo una pesadilla.-                              

Cover 565.jpg

En 2009 su hija, Cristina Cerezales publicó el libro Música Blanca en el que, en un diálogo sin palabras con su madre.

Musica-banca.jpg

Musica-banca.jpg

Webs d'interès: www.carmenlaforet.com/

laliteraturaesuntesoro.blogspot.com/2010/06/carmen-laforet-barcelona-1921-madrid.html

TRAILER: www.youtube.com/watch


ENGLISH: Carmen Laforet was born in Barcelona on September 6, 1921, and died when he was 83, on February 29, 2004.
Carmen was born in Barcelona and died in Madrid because he was Alzheimer's.
Carmen lived in Barcelona, ​​and 2 years he moved to the Canary Islands, where he spent his childhood i teenager. He then returned to the peninsula to study philosophy at Barcelona and law at the Complutense University of Madrid.
In 1942, when he was 21 years gave up his career because he married the journalist and literary critic Manuel Cerezo in Madrid with whom he had five children.
23 years won first prize with her novel Nada Nadal, getting a huge public success (three editions in the year of publication) and criticism, culminating in 1948 with the award Fastenrath SAR.
that is a story told in first person, access to the experience of a young woman, Andrea, which is installed with relatives in Barcelona to start excited, his university studies, but the environment that surrounds the lead to disappointment. The novel is also testimony to the physical and moral collapse of some sections of the petty bourgeoisie in the early postwar years. Furthermore, it appears, and what will be, according Sobejano, the common theme throughout the narrative of Carmen Laforet, a soul capable of understanding and enthusiasm struggle to survive and save others from the confusion of living. Later in his other works, Laforet raises issues such as the passage from childhood to adolescence of a woman in a fallen world, the dreamy world of a teenager in front of adults, or the contrast between the pure zeal elidealismo and youth and mediocrity environment. Carmen Laforet is also author of short stories, books, stories and travel narratives.

She likes literature, so he wrote:
Nothing (1944), novel
The island and the devils (1950), novel
The piano. Madrid: Rollan, 1952
A Dating (1953), novella. Madrid: The novel Saturday, July
The fun ride (1954), novella. Madrid: The novel on Saturday, 49
Child (1954), novella. Madrid: The novel on Saturday, 0
The deployed (1954), novella. Madrid: The novel on Saturday, 86
Call (1954), stories
The New Woman (1955), novel
A marriage. (1956). Fiction.
Gran Canaria (1961), testing
Heatstroke (1963), novel
Parallel 35. Barcelona: Planeta, 1967. Travel book.
Child and Other Stories (1970), stories
Articles Literary. Eastbourne: Spencer Stuart Publications, 1977. Articles.
My first trip to USA (1981), essay.
"Rosamond. Tale." In: Tales of the century. Encinar, Ángeles (ed.). Barcelona: Lumen SA, 1995, pp. 73-78.
• "At school. Tale." In: Mothers and daughters. Freixas, Laura (ed.). Barcelona: Anagram, 1996. Stories.
Returning the corner (2004), posthumous novel. Continues the story of the stroke.
Letter to Don Juan (2007), compilation of short stories.
Romeo and Juliet II (2008), a collection of love stories.

EXCERPT FROM THE NOVEL "NADA"
"Due to difficulties in the last minute to buy tickets, I arrived at Barcelona at midnight on a train other than that announced, and I was not expecting anyone. It was the first time traveling alone, but I was not scared, by contrast, seemed a pleasant and exciting adventure that profound freedom in the night. Blood, after long and tiring journey, I began to circulate on the legs numb and with a smile of wonder looking at the big station in France and the groups that were waiting for the Express and we got three hours late. The special smell, the great noise of people, the lights always sad for me had a great charm, and wrapped all my impressions in the wonder of having come at last to a big city, adored in my dreams unknown. I started to follow-a drop from the current-the course of human mass that, loaded with suitcases, poured into the output. My luggage was too heavy-maletón because it was almost full of books, and take him myself with all the strength of my youth and my eager anticipation. A sea air, heavy and cool, entered my lungs with the first fuzzy feeling of the city: a mass of sleeping houses, of closed establishments, of lanterns drunken sentinels of solitude. A big breath, difficult, came with the whisper of the morning. Nearby, on my back, facing the mysterious narrow streets leading to the terminal on my excited heart, was the sea. Must have seemed a strange figure with my smiling appearance and my old coat, driven by the breeze whipped my legs, defending my suitcase, distrustful of the obsequious "camàlics." I remember that in a few minutes, I was alone in the big sidewalk because people ran to catch the few taxis or struggled to cluster in the tram. One of those old carriages that have resurfaced after the war stopped in front of me and took it without hesitation, causing the envy of a man who was thrown behind him desperately, waving his hat. I ran that night in the dilapidated vehicle along wide deserted streets and crossed the heart of the city full of light at all times, as I wanted it to be, on a trip short and I seemed to me beauty is loaded. The car turned to the University Square and I remember the beautiful building moved me with a serious greeting. Aribau lined street, where my relatives lived, filled with bananas that October of thick greenery and vivid silence of a thousand souls behind the balconies off. The wheels of the car raised a wake of noise that reverberated in my brain. Suddenly I felt creak and sway the whole contraption. Then remained motionless "Here," said the coachman. I lifted my head to the house before which we were. Rows of identical balconies succeeded with its dark iron, keeping the secret of housing. I looked and I could not guess what would be those to which I hereinafter asomaría. With slightly trembling hands gave the guard a few coins, and when he closed the gate behind me, a great earthquake of iron and glass, very slowly began to climb the stairs, carrying my suitcase. Everything started to be weird in my mind, the narrow, worn mosaic steps, lit by electric light, had no place in my memory. At the door of the flat I was seized with a sudden fear of waking those who were strangers to me, after all, my relatives and I hesitated a while before starting a timid call that no one answered. Began to tighten the beating of my heart and I pressed the bell again. I heard a trembling voice: "I will! I will! " Dragging feet and clumsy hands drew back bolts. Then, it seemed all a nightmare .-

Cover 565.jpg
In 2009 his daughter, Cristina Cerezo Music White published a book in which, in a wordless dialogue with his mother.

Musica-banca.jpg

Sites of Interest: www.carmenlaforet.com/

laliteraturaesuntesoro.blogspot.com/2010/06/carmen-laforet-barcelona-1921-madrid.html

TRAILER:  www.youtube.com/watch

Enllaços
  • edu3.cat
  • edu365.cat
  • xtec.cat