Eines de l'usuari

Conill

De EduWiki

Revisió de 19:50, 26 des 2009; Aula mar (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els conills poden ser fàcils d’estimar però difícils de cuidar. Són criatures sociables i excel·lents animals de companyia per aquelles persones que tenen el temps necessari per preocupar-se per les seves necessitats. Per obtenir informació sobre la cura temporal d’aquestes adorables criatures a casa seva, consulti llibres i web sites sobre la cura de conills. Els següents consells li proporcionaran coneixements bàsics.

La Història

Potser us sorprèn saber que el conill no es un rosegador, així que no es germanat amb el popular hàmster o amb el conill d’Índies, que sí que són rosegadors.
Durant molt de temps, i a la raó de les seves dents incisives, tant la llebre com el conill van ser considerats rosegadors. La característica més important dels lepòrids, com es denomina a aquests animals en zoologia, són un parell de dents petites situats darrera de les grans incisives i dels quals manquen els rosegadors.
L’aparició dels nostres conills actuals es deu al fet de que l’holandès Minheer Hoefman assolís l’any 1938 creuar a un conill d'ermini  (raça aconseguida a Anglaterra al 1904) amb un conill salvatge, obtenint d’aquesta manera el primer conill nan.

Des de llavors la seva popularitat ha anat augmentant. Per el seu caparró rodo, curtet i les seves galtes gruixudetes, els seus ulls grans i brillants i el seu graciós nas camús, per el seu suau pelatge i per la seva personalitat tarannà mimosa s’ha convertit en la mascota d’adults i nens.

 

L’adquisició:


Abans d’adquirir un conill nan deus pensar-t’ho molt bé, ja que es un ésser viu i per tant necessita de moltes cures i afecte. Encara que no és un animal al que has de dedicar excessiu temps, si necessitaràs tenir per ell com a mínim de una a dues hores al dia, si no poguessis dedicar-se-les et recomano que no l’adquireixis, perquè sense aquesta atenció no creixeria sa i fort.
Hem de tenir en compte que els conills viuen aproximadament de 8 a 10 anys (hi ha hagut conills que han arribat fins als 14 anys d’edat !!!).
Per tant, tots els habitants de la casa han d’estar d’acord amb la adopció de aquest animalet bufó.
No es molt aconsellable deixar sota la cura dels nens molt petits al conill ja que aquests animals són molt delicats i fràgils, per el que no serveixen de joguina per nens petits. Abans dels 6 anys hi ha pocs nens que sàpiguen cuidar correctament a un conill, així com agafar-lo, aixecar-lo i subjectar-lo de manera apropiada. Doncs un tracte equivocat pot fer que els conills doni puntades, esgarrapi, intenti saltar del braç o inclús, si arriba a tenir molta por, pugui mossegar.
El millor és esperar a que el nen tingui al menys 8 o 10 anys i pugui cuidar correctament el conill.
Això si, els pares deuen donar un cop de mà al nen per cuidar que l’animal sigui tractat correctament.
La primera pregunta a la que s’enfronta qualsevol aspirant a ser propietari d’un conill nan és: Quina és l’edat més adequada per aconseguir la meva mascota? En el cas dels conills nans aquesta resposta no es fàcil. Els petits llorigons deixen de mamar a la mare amb sis o vuit setmanes, i l’ideal seria adquirir un animal que pogués menjar per si mateix per que les seves cures i l’adaptació a la nova llar fossin més fàcils. No obstant això, a aquesta edat es perd la possibilitat d’interactuar amb l’animal a una edat que ens permeti socialitzar-lo, es a dir, que el conill consideri l’humà com un conill més o almenys, com una espècie inofensiva. Per que nosaltres mateixos poguessin socialitzar-lo deuríem d’ocupar-nos de l’animal a una edat molt primerenca, a partir del moment en el que obrís els ulls si fos possible. Això implica que hauríem de recorre a alimentar artificialment al llorigó fins que pogués menjar per ell mateix, i aquest es un treball molt gran. Hi ha una solució de compromís. Haurem de buscar un criador que s’encarregui de socialitzar ell mateix als seus propis conills acostumant-los al contacte amb els humans des d’una edat molt primerenca i que ens el doni quan ja no begui dels pits de la mare. Si no poguéssim aconseguir un animal d’aquestes característiques el millor es un conill de sis o vuit setmanes que s’alimenti per ell mateix. Ens costarà més que s’acostumi a la nostra presencia, però ens evitarem molts mals de cap.
Respecte al sexe, a priori no hi ha diferencia entre uns animals i altres. Tant mascles com femelles presenten les mateixes actituds com a mascota. Alguns autors afirmen que els mascles en presencia d’altres mascles recorreran a marcar el territori, cosa que es certa, però no es normal que es tinguin dos mascles perpetu aïllament perquè acabaran barallant-se si es ajunten. No obstant això, si que és cert que els conills mascles adults no castrats poden arribar a intentar aparellar-se amb qualsevol cosa, i si el subjecte dels seus amors no els accepta ( per exemple, una conilleta d’índies que tinguin com a companya) poden arribar a mossegar-la.
En el cas dels conills nans es millor no tenir més d’un exemplar, Els mascles no es toleren entre si en quant assoleixen l’edat reproductiva, i les femelles només toleren a una germana o filla sempre i quan hagin crescut juntes. Si tenim una parella de conills, el més segur es que ens veiem desbordats per seva capacitat reproductiva. Una solució es tenir una femella i un mascle castrats, no obstant això tampoc es estrany que algunes femelles no tolerin animals castrats.
A la falta de un altre company, el conill necessitarà més afectes i companyia dels seus amos. Si creiem que la nostra mascota passa massa temps sola o que s’avorreix, encara tenim una altre opció. Existeix un rosegador amb el que el conill fa molt bones amistats; el conillet d’Índies. Si fiquem com a company del nostre conill a un conillet d’Índies, es portaran molt bé i inclús es faran “amics”. Això no vol dir que puguem arribar un bon dia amb un conillet d’Índies adult, ficar-lo a la gàbia del conill i ja està. L’idea’l seria que ambdues mascotes creixin juntes. Si un dels animals arriba desprès que el altre hi ha que deixar que es coneixen de forma progressiva, i vigilar-los la primeres vegades que estiguin junts per que no hi hagi baralles (encara que es estrany).
Que no t’enganyin a l’adquirir l’animal, segueix aquestes recomanacions:
-En primer lloc hi ha que saber que molts dels conills nans oferts no són autèntics conills nans.
-Amb freqüència son encreuaments entre conills nans i representants de races de conills petits.
Els conills nans purs –actualment existeixen en tots els colors, també propis d’altres races de conills- es caracteritzen per una complexió compacta i un cap relativament gran, rodó i el típic nas aplatat. Els grans ulls son relativament sortits. Una senyal segura de que sigui autèntic són les orelles curtes. En els exemplars adults les orelles no superen els 4,5 a 5,5 cm de longitud i en cap cas deuen sobrepassar els 7 cm. Un conill adult pesa entre 600 i 1500 gr. El pes ideal està entre 1100 i 1250 gr.
Els conills joves no deurien comercialitzar-se abans de tenir 6 setmanes d’edat.
Abans de comprar un conill és imprescindible observar durant cert temps els animals que estan a la venda. Tots els conills sans posseeixen un pel llis, brillant i estret contra el cos, a excepció dels de cabell llarg.
En cap cas els animals deuen presentar secrecions oculars ni tenir els ulls lleganyosos. També s’ha d’observar si fa un esternut o té flux nasal. L’interior de la orella no ha de tenir crostes.
També es imprescindible acariciar el pel suaument a contrapèl per determinar si l’animal te alguna inflamació a la pell, crostes o ectoparàsits en els cabells o en la pell.
Els conills sans salten per la gàbia amb la mirada interessada participant del seu entorn de forma animada i prenen algun mos aquí i allà. Quan un conill es queda assegut en un racó amb el cabell eriçat, per lo general està afectat d’alguna malaltia.

 

L’allotjament :

Un conill nan es pot tenir en un pis perfectament, sempre i quan les seves cures i neteja sigui a diari.
Per a que el conill es trobi agust necessita:
-Un lloc tranquil i lluminós.
-El lloc deu estar ventilat, sense estar exposat a corrents d’aire, sense estar al costat o a sobre de la calefacció, ni a ple sol.
-Deu estar a una temperatura aproximada de 18-23ºC.
La gàbia deu tenir aproximadament 80x70cm. L’altura deu ser per lo menys de 50cm per que el animal, apart de tenir suficient espai per moure’s també pugui seure amb el cos alçat.
El conill vol conviure amb nosaltres, però ell decideix quan, l’encanta estar en el mateix lloc que el seu amo però no se li pot forçar, doncs a vegades també li agrada estar sol. Es un ser sociable per naturalesa. Els conills nans odien els llocs amb excessiu soroll u olors fortes a no ser que en aquell moment vulgui companyia, llavors es capaç d’adaptar-se.
Encara que es molt sociable, també es molt miedos, li espanta la gent nova. Per experiència, quan ve gent a casa li costa sortir del seu territori, però poc a poc va agafant confiança i llavors s’apropa a olorar a tos i com la majoria d’animals decidirà qui li agrada i qui no.

 

Maneig:

Al principi deus deixar-li a la gàbia fins que s’adapti a la seva nova llar, ja veuràs que poc a poc començarà a explorar cada racó. Deixar-li un temps abans de intentar agafar-lo, deu agafar confiança poc a poc. Ja veuràs que en uns dies si li deixeu al seu aire, sense forçar-li a agafar-lo, començarà a apropar-se a les reixes en quant us vegi aparèixer.
Us agradarà deixar-lo lliure per casa, a més de que a ells els hi encanta, però sempre ha d’estar vigilat, doncs els encanta rosegar-ho tot i es perillós perquè tenen passió per els cables elèctrics.
Per agafar-lo, la millor estratègia es apropar-se parlant-li tranquil•lament i agenollat per quedar a la seva altura. La forma més segura de aixecar-lo es agafant-lo amb fermesa per la pell dels muscles i donant-li recolzament a les potes posteriors per a que aguanti el pes. També se’l pot aixecar agafant-lo amb ambdues mans per sota del ventre, però si ens el emportem de seguida fins al pit per no fer-li mal als òrgans interns.
No deuríem deixar-lo sobre una superfície molt llisa doncs patinen i no es senten a gust.
Lo primer que s’ha de tenir en compte es que mai deuríem de aproximar-nos a un conill directament des de dalt. Molts dels depredadors ataquen des de el cel i a casi ningun dels animals els hi agrada les aproximacions des de aquesta posició, amb el que la seva reacció a priori no va a ser precisament bona. Tampoc hi ha que rodejar mai el cos de la nostra mascota amb les nostres mans, també això s’associa a una conducta depredadora i també això sol comportar reaccions desfavorables.
Existeix altre problema. La majoria de la gent no sap agafar a un conill. Gairebé tots pensen que aquelles grans orelles que posseeixen aquests simpàtics lagomorfs son una assa per subjectar-los i no un sistema que facilita l’audició. Es més, inclús en llibres especialitzats sobre el tema trobem que els conills hem de subjectar-los de les orelles. Malgrat el que s’afirmi els conills MAI han de ser subjectats de les orelles, i menys utilitzar aquestes com únic punt de suspensió. El subjectar així a n conill pot provocar-li lesions importants. En segon lloc, MAI s’aixecarà a un conill del terra sense subjectar les potes posteriors i la part del darrere. La zona lumbar i la maluc del conill son àrees especialment delicades, un animal que es debat en l’aire donant puntades de peu pot lesionar-se la medul•la o trencar-se un os més fàcilment del que pensem. Agafar un conill mans es fàcil. Li rascarem darrera les orelles per a que es tranquil•litzi i després l’aixecarem subjectant-lo pel plec de pell de la nuca. En quant l’aixequem hi ha posar la mà sota les seves cambres del darrera com a segon punt de recolzament. No hi ha que subjectar-lo massa fort del plec de la nuca o li pessigarem i li farem mal. Tampoc hi ha que subjectar-los massa fluix o ens podem trobar amb el que l’animal s’escorre de les nostres mans i cau al terra, i els conills no son animals dissenyats per a les caigudes des de una certa altura.
Un cop aixecat podem fer descansar el pes del seu cos sobre la nostra falda o sobre un dels nostres braços, mentre l’acariciem / subjectem amb l’altre mà.
No devem oblidar mai que els conills tenen dues armes per defensar-se. Malgrat el que pensem, el mossegar no es el seu mètode predilecte de defensa. Els conills ens esgarraparan moltes més vegades del que ens mossegaran.
Altre cosa que hi ha de saber es com acariciar a aquests animalons. Els conills nans estaran encantats de que els rasquem darrera i entre les orelles de manera suau, i també de que els passem la mà per el llom a favor del pel. No reaccionarà de manera positiva si tractem de tocar-los els flancs o sota la barbeta.

Que li donem de menjar?

Existeixen tres components principals a la dieta d’un conill. El farratge sec, els aliments concentrats i els aliments verds. El farratge fresc o sec, deuria ser el componen principal de la dieta. El millor farratge sec que podem donar als nostres conills es un fenc de bona qualitat. Un bon fenc està format per varietat de plantes, té un olor agradable i no està florit o descolorit. El fenc ha de donar-se en una reixa especial per al farratge.
Els aliments concentrats han de donar-se en quantitats mínimes per els problemes digestius que podrien causar a nostra mascota. Formarien aquest grup aliments molt energètics i rics en hidrats de carboni com els cereals. Mai s’han de subministrar en una quantitat superior a 10g. per Kg. De pes viu de l’animal i dia, i sempre han de donar-se triturats, doncs d’altre manera nostra conill podria menjar-se’ls sencers, amb el que es digeriria malament i donaria problemes. En el comerç poden trobar-se dietes formulades per a conills que contenen pinso en pallets a més dels citats cereals ( que per cert, no solen estar triturats). No han de donar-se més de 40g. Per kg, de mescla per dia.
Els aliments verds poden constituir el 45% de la dieta, però hi ha que acostumar poc a poc a l’animal. Si de cop li subministrem una gran quantitat d’aliments verds li provocarem diarrea. Si el nostre conill no està acostumat a l’aliment fresc, deurem d’anar augmentant tots els dies poc a poc una quantitat fins assolir els límits desitjats. MAI canviarem bruscament la dieta del nostre conill o introduirem de cop un aliment nou. Com aliment verd se li pot donar trèvol (no més d’un 20% del total del farratge verd), alfals, dents de lleó, “llantén”, pastanaga, però i poma (pelada)... també herbes aromàtiques com la sàlvia o la menta seran acceptades. L’aliment ver pot deixar-se unes tres hores a la gàbia. Si després d’aquest temps no ha sigut consumit es retirarà. També pot mesclar-se amb el farratge sec.

També existeixen aliments en pallets per als conills, però a l’igual que per a altres mascotes, la dieta només a base d’aquests pot resultar monòtona. Podem incloure’ls com un component més, però no com l’únic. MAI hem de donar pinsos per conills de granja, doncs contenen antibiòtics i promotors de creixement que la nostra mascota no necessita.
No oblidem les necessitats de rosegar dels nostres petits amics. Els hi encanta les branques. Les procedents de bedolls, hagis, verns, àlbers, salzes, avellaners, pomeres i pereres son apropiats. No oblidem mai que qualsevol farratge, branca o element que utilitzem a l’alimentació del nostre animal ha d’estar lliure de residus pesticides, metalls pesats o altres substancies perilloses. Sempre hi ha que donar-los el menjar a temperatura ambient i mai freda.
Aquí us deixo una llista de verdures i fruites més adequades:

Llista d'aliments dels conills
Fonoll Nabius  Alfàbrega Alfals Api Nabius
Créixens Carxofa  Bròquil  Carbassó
 Caramuixes (amb moderació)  Enciam romana o de fulla vermella ( no iceberg ni fulles clares ) Esbarzer (fulles, tiges i fruites). Poma sense llavor Cols de Brussel•les Dent de lleó (fulles, tiges i fruites) Anet Endívies Espinacs (amb
moderació)
Gerds (fulles,tiges i fruites)  Col arrissada
Espàrrecs Maduixes Pèsols
Prunes Cilantro Liles Escarola   Meló Menta Mostassa (fulles)
 Taronja amb pell Papaia Cogombre Pera  Julivert Pebrot verd Pinya Plàtan Remolatxa (fulles)  Raves (fulles)

   

Sàlvia Tomàquet Síndria Trèvols  Raïm Pastanagues i les seves fulles I moltes coses més

 

La digestió:


Una cosa molt interessant a ressaltar, es la particularitat de les digestions; per a ells es vital ingerir regularment el contingut cecal. Especialment durant la nit els conills produeixen uns excrements que tenen un aspecte totalment diferent a la femta de color marró negrós i consistència relativament sòlida que produeixen normalment durant el dia. Es denomina contingut cecal i en comparació es més tou, més clar i cobert d’una capa brillant.
Aquest tipus d’excrements conté bacteris vitals, que son imprescindibles en la digestió de una dieta rica en fibra crua perquè sintetitza vitamines, sobre tot les del complex B.

D’aquesta manera el conill cobreix les seves necessitats dels diferents tipus de vitamina B de forma autosuficient a traves del contingut cecal.
A més, les proteïnes que contenen aquests bacteris suposen una font absolutament imprescindible de proteïnes en la seva dieta.
Finalment s’ha de tenir en compte el fet de que els conills tenen un estómac petit i de parets fines que poden sofrir series lesions si es sobrecarrega, és a dir, quan l’animal ingereix quantitats excessives en poc temps. 

Malalties:


El conill nan es un animal bastant resistent, però hem de vigilar una sèrie de coses: com que la seva mirada continuï vivaç i desperta, la seva pell llustrosa, que mengi bé i es mostri actiu.
Si nota algun canvi en els seus hàbits haurem d’estar atents per si hi ha que portar-lo al veterinari.
• DIARREA:
A vegades apareix associada a altres malalties, o per un excés de verdura a la seva dieta. S’ha de suspendre el subministrament d’aquesta i d’aigua.
• COCCIDIOSIS:
És la infecció més freqüent entre els conills domèstics. El nostre animal es mostrarà apàtic i el seu cabell no tindrà brillantor, de fet apareixerà aspre al tacte. També s’observarà falta de gana, el seu abdomen s’inflarà i sofrirà diarrea.
• SOFRAGES INFLATS:
Si el nostre conill dona mostres de dolor al caminar o bé té els peus ulcerats, allò es indici de que sofreix inflamació en els sofrages. Això es resultat de colpejar sobre el dur o aspre de la gàbia o bé una infecció associada amb unes condicions sanitàries deficients.
• ÀCARS DE LES ORELLES

L’aparició d’àcars a les orelles es posa de manifest per la aparició d’unes crostes rugoses que són el resultat de que el conill es rasqui de forma continuada. Certa rigidesa en el coll i espasmes en el múscul ocular constitueix així mateix un síndrome d’aquesta presencia.
• INSOLACIÓ
Degut a una exposició excessiva als rajos de sol. Si la sofreix romandrà tirat sense amb prou feines moure’s i respirant fortament. El millor es la prevenció, no deixant-lo exposat als rajos de sol i que sempre tingui aigua abundant. Si succeeix, col•locar l’animal a un lloc més fresc i sobre una tovallola molla.
• PULMONIA
És una infecció bacteriana o vírica, es presenta amb major freqüència en les femelles.
Respiren amb rapidesa, segregarà abundant mucositat i mantindrà el cap alçat.
• MIXOMATOSIS
És una infecció altament letal, febril, causada per un virus. Es caracteritza per tumefacció edematosa del cap, de les immediacions de l’anus i dels orificis genitourinaris.
Davant qualsevol dels síndromes descrits, acudir al veterinari.

 

Cura Física:


Els conills com qualsevol altre animal necessita de quan en quan una revisió de salut.
• Pèl: Amb un raspall suau per a conills es realitza un raspallat un cop a la setmana eliminant els pèls sols, i dos vegades quan l’estan mudant.
• Ungles: El control de les ungles es molt important ja que els conills nans en un pis tenen poca oportunitat de furgar com de cavar. Les ungles de les potes davanteres creixen més de pressa que les de les potes posteriors. Quan trobem les ungles corbades en forma de falç cap a l’interior s’han de tallar. La primera vegada és recomanable que ho faci el veterinari, i així que t’ensenyi a fer-ho tu.
• Dents: S’ha de controlar que els incisius i els molars no creixin molt, doncs no els permetrà menjar. El veterinari determinarà si els hi ha de tallar o no.
• Plecs genitals: Es troben al costat dels òrgans sexuals i allà s’acumulen deposicions bavoses. Els conills sans els mantenen nets els mateixos. Si desprenen olor forta o quan, a vegades, estan enganxats se’ls pot netejar amb oli per a nens, amb molt de compte ja que es una zona molt sensible.
Els nostres conills nans són animals molt polits i empren molt temps en la seva neteja diària. Per aquesta raó no fa falta banyar-los. Quan son alimentats i cuidats correctament no desprenen males olors.

 

Embaràs, Reproducció i Cria

FECUNDACIÓ: La trobada entre els dos conills ha de ser en territori neutre o en el del mascle. Sempre a partir dels 5 mesos, edat en la qual la femella podrà quedar-se embarassada.
Si a la femella li agrada el mascle es deixarà muntar i en un minut o fins i tot menys pot ser que ja l’hagi muntada. El mascle al ejacular emet un soroll, es queda tes i s’acostuma a caure de costat.
N’hi ha prou amb una muntada per a que la femella es quedi embarassada per causa de la ovulació induïda.
EMBARÀS PSICOLÒGIC: Es produeix quan una femella actua com si estigues embarassada però en realitat no ho està. Prepara el niu arracant-se el pèl i té tots el síndromes de conilla embarassada.
SINTOMES D’EMBARÀS: La femella ataca al mascle, beu molta aigua, palpar-li el ventre es noten petits nòduls, les mames s’inflen, es treu pèl per a construir-ne el niu.
GESTACIÓ: dura entre 31 i 34 dies. La lactància es prolonga de 4 a 6 setmanes.
Quan la femella es queda embarassada és recomanable continuar amb la rutina habitual per no estressar a la conilla. Actuar com si aquesta no estigues embarassada.
PREPARAR EL NIU: normalment la pròpia conilla construirà el niu abans de parir. També es poden comprar nius a una botiga i col•locar-lo a la gàbia o acoblar-lo a la porta pel costat exterior.
EL PART: No és necessari ajudar a la conilla a parir. Normalment ho farà quan no hi hagi ningú davant ( de nit o de matí). Acostumen a nàixer de 2 a 9 llorigons, sent la mitjana 5.
Si la conilla és jove i és la primera vegada, és normal que tingui problemes en el part, que sagni o inclús que els nadons surtin morts.
També pot donar-se el cas de canibalisme: la mare mata als seus fills i se’ls menja. Això pot ser degut al estrés de la mare, a que els vegi dèbils i sense esperança de sobreviure, a que no sàpiga que fer amb ells, etc.
La mare es recupera sola, l’únic que s’ha de fer es posar-li més aliment i aigua.

Els llorigons 

NAIXEMENT: Quan neixin els llorigons és recomanable mirar si hi ha algun mort i separar-lo dels altres. Si veiem que la mare alimenta als recent nascuts ( van agafant pes), millor no tocar-los. Si fos necessari fer-ho, és recomanable fregar-se les mans amb fenc per a que els nadons no agafin la nostra olor i la mare els rebutgi.
NETEJA DE LA GÀBIA: Es pot netejar la part de la gàbia on no està el niu, sempre sense treure aquest, amb molt de compte i davant de la mare (perquè aquesta pugui vigilar els seus nadons).
ALIMENTACIÓ: Si la mare alimenta als llorigons no es necessari fer res (normalment donarà de mamar a les cries per la nit o pel matí). Únicament posar mes aigua i menjar a la gàbia.
Si la mare no alimenta a les cries, tindrem que fer-ho nosaltres. Per això s’utilitza llet de gat i es segueixen les mateixes indicacions que venen al pot per a gatets.

Els llorigons:
A partir del 4 o 5 dia es formen els primers pèls de vellut (o borrissol).
Al 9è dia estan coberts de pèl.
Després d’una setmana han duplicat el pes que tenien al néixer.
Als nou o deu dies obren els ulls. El pèl es molt suau i sedós i ja es pot reconèixer el color del pelatge.
Complerta la segona setmana quadruplicaran el seu pes natal; el pelatge ja es abundant i suau. Segons el seu desenvolupament comencen a sortir torpement del niu. També obren els ulls
A partir de la tercera setmana s’ha multiplicat per sis el seu pes natal. Els petits abandonen el niu, controlen ja el seu cos petit fent postures i netejant-se. Comencen a mossegar fenc tendre i altres aliments.
A partir de la quarta setmana se li poden donar preparats especials per a la cria. Els petits mostren jocs revoltosos. Hi ha que oferir-los espais suficients per a que puguin desenvolupar magníficament els seus òrgans vitals i músculs.
A partir de la cinquena setmana ja son autònoms i intenten mamar de la seva mare en qualsevol ocasió.
Al voltant de la sisena setmana ja ingereixen aliments d’adults.
A partir de la setena setmana ja pesen uns 250 g. i mengen de tot.
Entre la vuitena i desena setmana muden per primer cop el pelatge. Durant aquest temps no deuen efectuar canvis dràstics en la seva alimentació. Ja es possible separar-los de la mare.


 

El seu llenguatge:

Com tots els animals tenen el seu propi llenguatge, però es fàcil entendre’ls si prestes atenció. Aquí dono uns petits consells per entendre’ls millor.
Quan la teva mascota crida fortament, cura, això significa que té dolors forts.
Quan el dolor es fort també acostuma fer soroll amb les dents i està abatut i sense forces.
Si gemega suaument, vol que li deixis tranquil.
Bufar lleugerament demostra que no està de bon humor, però si bufa fortament, atenció perquè esta avisant de que pensa atacar .
Quan gruny, també hi ha que prestar atenció, alguna cosa no li agrada.
Quan se l’acaricia emet lleus sons que semblem com si estigues molent o triturant alguna cosa, això significa que està a gust i relaxat.
Si li caus bé, dona mestres de la seva simpatia donant empentes amb el nas o llepant-te la mà.
Si no vol que el molestis, t’empenta amb el cap.
Quan té gana empenta el pot del menjar i dona cops amb ell.
Els conills caven en el jaç de palla per fer-se un cau o quan les femelles estan en cel.
Quan tamborineja’n amb les potes posteriors, significa que tenen por; però també podria ser un avis d’alguna cosa, no es deu ignorar, s’ha d’intentar esbrinar el per que.
Expressa la seva alegria de viure quan corre i salta com un boig i dona voltes.
Si li poses la mà sobre el llom i comença a girar buscant la mà, es que vol jugar.
Quan vol descansar i està a gust tombat de costat estirant les seves potes. Quan se li molesta en aquesta posició recollirà de seguida les seves potes posteriors per poder sortir corrents en qualsevol moment.

 

Plantes verinoses:


Caladium sp. Alteracions intestinals lleus per ingestió, contacte pot resultar irritant.
Codiaeum variegatum (Crotó) Sàvia irritant, tòxica.
Dieffenbachia sp. Sàvia irritant por ingestió i contacte.
Euphorbia pulcherrima (Flor de Pasqua) Totes las euforbias presenten una sàvia irritant per ingestió o contacte, la flor de pasqua resulta molt venenosa per ingestió.
Ficus sp. Sàvia irritant.
Geranium sp. (Geranis) Pot provocar al•lèrgies e irritacions per contacte.
Hydrangea macrophylla (Hortènsia) Pot causar alteracions gastrointestinals lleus per ingestió. A vegades al•lèrgies per contacte.
Monstera deliciosa (Costella de Adán) Sàvia irritant.
Philodendron sp. (Filodendros) Greus trastorns per ingestió, sàvia irritant.
Rhododendron sp. (Rododendros y Azalees) El nèctar de algunes varietats poden causar greus trastorns por ingestió.
Spatyphyllum (Espatifilo) Greus trastorns por ingestió. La sàvia pot ser irritant per contacte en alguns casos.
Bulbs (ranuncles, lliris, ciclamen, orquídies...) La gran majoria de ells resulten molt tòxics per ingestió.


De totes aquests, les més comunes són el ficus,la azalea (molt perillosa per al conill), els geranis, la flor de pasqua...aquestes són les que acostumen a estar en la llar.




Parts del cos



La cua
Fan servir la cua per avisat si hi ha cap perill.

El pèl:
Tenen el pèl suau i de molts colors.
Els conills es netegen el pèl de dalt a baix uns 5 cops al dia.
No es banyen mai.
Per construir els seus caus agafen pèl del seu pit.
Els bigotis i les celles els ajuden a captar sensacions i a orientar-se en la foscor.

Les orelles:
Els conills tenen les orelles llargues.
Aquestes orelles els permeten captar sons que vinguin de totes les direccions.
També poden escoltar en dues direccions al mateix temps.
Els conills poden sentir sons fluixos que les persones no sentim.
No agafis mai un conill per les orelles.

Ulls:
Els conills tenen els ulls als costats del cap.
Els conills poden mirar al costat, enrera o endalt.
Tenen una zona cega al davant (entre els ulls).
Tenen una visió del color molt limitada. Poden veure només els colors blaus o verds.
Poden veure molt bé amb poca llum (millor que els éssers humans).
Els llodrigons (conills petits) obren els ulls als 10 dies de néixer.

El nas:
Els conills tenen 100 milions de receptors d'olors al nas, mentre que els éssers humans en tenim 5 o 6 milions.
Mouen el nas de 20 a 120 vegades cada minut per captar més olors.
Si un conill no mou el nas és que està molt relaxat.
Un conill pot saber qui ets només per la teva olor.
Els conills s'oloren entre ells per identificar-se i poden saber moltes coses de l'altre només per la olor: l'edat, si està content i enfadat...

Les dents, la boca i el gust:
Als conills els creixen les dents al llarg de tota la vida.
Se'ls ha de donar escorces d'arbres per rosegar.
La llengua dels conills té uns 8000 punts de gust. Per això tenen alguns aliments preferits.
Han de beure aigua fresca cada dia.

Potes:
Els conills tenen molta força a les potes.
Un conill salvatge pot fer salts de 4 metres per escapar dels seus depredadors.
Si es veuen perseguits corren fent ziga-zagues.

L’estómac i la digestió:
Els conills s'empassen el menjar i fan una primera digestió a l'estómac i després a una altra bossa que es diu cec.
En el cec el menjar es transforma en unes boletes blanques que surten per l'anus.
Durant la nit el conill es menja aquestes boletes blanques que encara tenen nutrients i les digereix.
Una vegada han fet aquesta segona digestió i ja no queden nutrients el conill expulsa el que li sobra per l'anus en forma de boletes negres (cagallons).


Races


Hi ha moltes races de conills. Actualment existeixen aproximadament més de 150 races de conills reconegudes, incloses els variants de pèl i colors.
Aquí et mostrarem una de les formes de classificació de races per orientar-te amb més facilitat.

Una manera de classificar-les és segons el seu pes:
Conills grossos: entre 5 i 7 Kg
Conills mitjans: entre 3,5 i 5,5 Kg
Conills petits: entre 2 i 3,5 kg
Conills nans: entre 1 i 1, 5 Kg

Segons el seu pèl:

Normal : present en la gran majoria dels conills
Curt : Particularitat dels conills tipus Rex
Llarg : Conills d’angora i conills Guineus.
Segons les seves orelles:

Tises : present a la gran majoria dels conills
Caigudes : Característica típica del conill carner

Un detall important a tenir en compte és el color del seu pelatge, i el tipus de dibuix que presenten.

A continuació hi ha unes quantes races de conills:

Segur que us agraden!


Angora

Blau de Viena

Polonès

Holandès

Rex dàlmata

Fuzzy bélier

Xinxilla

Conill lleó

Bélier (Lop en anglès)

Conill de l’Himàlaia

Gegant de flandes

Bélier de caixmir
Neozelandès

Papallona

Japonès

Llebra
Blanc d’Hotot

 Llanós de jersei

Blanc de Florida

Petit de Bretanya

Llebre Belga

Beveren

Bélier anglès

Americà
Californià

Havana

Canel•la

Arlequí
Setinat

Jersei wooly

Lila

cap de lleó
Bélier cap de lleó

Champany d’argent

Nan holandès

Angora setinada
Thrianta

Tan

Platejat

I encara falten un munt de races estranyes i divertides ...

 

Fitxa


Classe: mamífers
Família: Lepòrids
Tipus: Rosegadors
Alimentació: Herbívor
Nom científic: Oryctolagus cuniculus
Pès: 0,850-1,3 kg. a la natura
Velocitat que pot arribar a córrer: 38 K/h
Predadors: Guilla, fagina, mostela, ermini, àliga…
Conills de granja: Són més grossos que els de bosc i viuen a la conillera.
Nom del cau: llodriguera
Edat d’embaràs: A partir dels 5 mesos
Cops a l’any pot tenir fills: De 4 a 8 vegades
Llorigons per vegada: De 2 a 10 llorigons mitjana de 5
Duració de l’embaràs: 31 – 34 dies
Nom de les cries de conill: Llorigons, catxaps o conillets
Llorigons: Mamen durant la nit
Mamelles: De 8 a 12
Races: Angora, Holandès, Polonès, Rex, Bélier, Xinxilla, Conill lleó, Conill de l’Himàlaia, …
Aparell digestiu: Dos dipòsits
Menja: A la nit i a trenc d’alba
Gustos: No els hi agrada la humitat


Espero que us hagi servit tota aquesta informació!

Enllaços
  • edu3.cat
  • edu365.cat
  • xtec.cat