Eines de l'usuari

Tren de Mollerussa a Balaguer

De EduWiki

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Locomotora.jpg

Consequències

La primera conseqüència de la creació del tren de Mollerussa a Balaguer fou la pèrdua de les colònies espanyoles a Amèrica allà al 1898, d’on provenia la majoria del sucre que es consumia a la península.

Personatges


Ja al 1899, un empresari arriscat, el Sr Manuel Bertrand, després de viatjar per tot el país, va ubicar una sucrera al poble de Menàrguens, un punt estratègic per a tractar la remolatxa i fer-ne sucre; amb abundància d’aigua proveïda de la sèquia del Cup, necessària per al procés, i la proximitat de les planes fèrtils del Pla d’Urgell, regades pel canal que porta el mateix nom i que produirien la matèria prima. L’únic problema era el transport que es va solucionar amb la construcció del tren petit, de via estreta, amb tots els seus accessoris. Mollerussa estava dins de la xarxa de trens de via ampla i això assegurava una comunicació més estable amb la resta de la península. El trenet era del tot necessari, tant per a rebre la remolatxa que es conrearia a la comarca com per a expedir el sucre cap a províncies.


Les obres


Les obres del tren, després de comprar la terra, a molt bon preu per evitar expropiacions supèrflues als propietaris, es van iniciar a meitats del 1900 sense els permisos oficials, malgrat això es van autoritzar la cruïlla amb la carretera de Lleida – Puigcerdà i la construcció del pont sobre el riu Segre. Les obres avançaven lentament però sense parar ja que el relleu pla de casa nostra així ho permetia i no calia construir ni túnels ni ponts que haguessin retardat l’obra. Malgrat de no tenir la documentació necessària, l’any 1901 va començar el servei Mollerussa – Menàrguens. Però la idea inicial de continuar el tren cap a Balaguer per la banda de Menàrguens es va desestimar degut a dificultats amb les expropiacions i hi va haver canvi de plans. El trenet aniria cap a Vallfogona per a donar servei a aquesta població. Això requeria la construcció d’una estació d’enllaç, l’empalma, ales afores de Térmens que unís la línia general amb el ramal de Menàrguens.

Recorregut

Recorregut del tren

Història


Funcionant el tram inicial, les obres cap a Balaguer anaven lentíssimes ja que a l’hivern, els treballadors col·laboraven a la campanya de la sucrera. Fins al setembre de 1903, no va arribar la primera locomotora a Balaguer, iniciant-se el servei regular de mercaderies. Mentrestant s’havia d’anar acabant les obres complementaries; estacions, andanes, bàscules, dipòsits, magatzems, molls de mercaderies, cotxeres, … que no van estar del tot enllestides fins a finals de 1904. El servei ja feia dies que funcionava. Es tractava d’un tren industrial i no necessitava cap concessió de l’estat, a canvi, però, no podia dur viatgers. Al cap de poc temps, degut a la gran demanda que hi havia per què el trenet prestés aquest servei, es va sol·licitar la corresponent autorització que no va arribar fins al final de la seva existència. Sempre va funcionar amb permisos provisionals. Quan el trenet va prestar servei públic, es va haver d’adaptar a les normes establertes que fins llavors s’havien defugit com era la implantació d’un horari fix, cosa que costava de respectar i que era la contínua protesta de molts viatgers. Aquell mateix any, es va informar a les autoritats de la finalització de l’obra d’un ferrocarril de via estreta, però aquelles no van poder donar cap tipus d’autorització per manca de requisits legals, però de fet, el trenet o tren petit, va funcionar sense permisos de forma ininterrompuda, permetent als passatgers viatjar en els vagons buits de forma gratuïta.



Azucarera de Espanya (una societat de sucreres de l’estat) es va fer càrrec de l’explotació de la línea encara que la propietat era de la sucrera. Això, a la llarga causaria conflictes. Però les continues peticions, a nivell polític i social que es feien de tot arreu, de què el tren esdevingués un servei públic, a l’octubre de 1905, s’autoritzava, amb caràcter provisional, l’obertura del mateix, després de passar les inspeccions prèvies i el 26 de novembre, es va inaugurar oficialment la línia Mollerussa – Balaguer, prestant un servei a totes les comarques de ponent ja que era la via d’on sortien les mercaderies pirinenques. Aquell dia, totes les estacions estaven engalanades i les locomotores amb flors estiraven 13 cotxes de viatgers tots plens d’autoritats i convidats. Balaguer va fer festa gran amb banquet i tot. Però el tram Térmens – Menàrguens no s’inauguraria per manca d’alguns requisits i detalls de construcció que serien salvats l’any següent oficialitzant-se, al setembre de 1906, el començament de l’explotació. L’activitat era intensa i van ser, en la seves primeries, els anys més esplendorosos traginant passatgers, carbó i remolatxa cap a la sucrera, sucre cap a Mollerussa. També portava materials i maquinària amb destí a Camarasa per a la construcció de la presa. Al passar del temps, el trenet va funcionar sense interrupció. Els feliços anys 20, van representar una ganivetada de mort pel nostre tren petit, doncs el 3 de febrer de 1924 s’inaugurava el tram Lleida – Balaguer del tren de via ampla, que havia d’arribar a Sant Girons. Molta gent van optar per utilitzar el serveis d’aquest tren més modern i el tràfic Balaguer - Térmens es va reduir considerablement ja que les dues línees anaven paral·leles. En aquells mateixos moments, la Societat General Azucarera de Espanya, anava renegociant els tractes amb la Sucrera de Menàrguens, i de tot plegat es demanava autorització definitiva al govern per a legalitzar la situació d’acord amb els estatuts ferroviaris d’aquell moment. L’estira i arronsa entre govern i el ferrocarril no es desencallava. La companyia volia una concessió ferroviària a perpetuïtat ja que ella era la propietària de la via, i el govern, com que les concessions es donaven fins a 99 anys, volia que passat aquest període, la línea revertís en ell mateix. En aquests períodes es pensà perllongar la via fins a Igualada, cosa que permetria el contacte més directe amb Barcelona. El cost de les obres era quantiós i es va abandonar el projecte així com els projectes de continuar la línea cap Albesa o unir Juneda amb Mollerussa. Les fortes inversions no van trobar el suport necessari i és que estàvem ja en la coneguda crisi de l’any 29. El crack de la Borsa de Nova York provocà nefastes conseqüències al seu país el qual les exportà a tot el món. Entre crisi mundial, la carretera de Lleida a Puigcerdà, el tren de Lleida - Pobla de Segur – Sant Girons, afegit el fet que la remolatxa al ser cultivada en els mateixos llocs no contenia tanta sacarosa, no és estrany que el tren petit anés ofegant-se poc a poc, perquè a continuació va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Aquella guerra, que va ser ruïnosa per a tots, també ho va ser pel trenet que no se’n va escapar. El riu Segre va ser línia de front actiu i la proximitat de la via va rebre’n les conseqüències i va quedar tan malmesa, que ja mai més es recuperaria. El tram Térmens - Balaguer va ser molt castigat pels bombardejos aeris, en canvi, el tram Térmens - Mollerussa va quedar intacte i el servei no es va pas aturar, això si, els trens viatjaven de nit i en ell, viatjaven persones en busca d’aliment com a conseqüència d’aquella situació bèl·lica. El pont de Térmens va ser volat per motius estratègics de guerra i no facilitar el pas a banda de riu a les tropes franquistes. Acabada la Guerra es va reconstruir, però la Societat General Azucarera de Espanya va deixar l’explotació del ferrocarril degut al seu mal estat, i va haver de fer-se’n càrrec la sucrera. Poc a poc es va reconstruir el pont i la circulació cap a Balaguer. Mentrestant les discrepàncies entre les dues societats, sucrera (La Azucarera del Segre) i la S.G.A.E., anaven creixen, l’any 1940, la sucrera va haver de canviar de nom i va passar a denominar-se Industrias y Transportes Segre. Però no hi va haver manera de què aquella fes cessió del ferrocarril, pas previ per a la legalitat. Els anys de la postguerra van ser el remat final. Gradualment, s’anava envellint el material i les instal·lacions, els conflictes entre la sucrera i la companyia ferroviària, la baixada de producció de la remolatxa (aquesta, cada collita portava menys sucre), el dèficit de l’empresa sucrera, el transport que es feia per carretera i pel tren de via ampla, tot plegat van accentuar el seu declivi i en un primer intent, a mitjans de 1947, es va poder salvar la seva situació, en part, perquè es va tancar el tràfic Balaguer-Térmens. Però la decadència era irreversible. Una nova autorització provisional per part del govern donava oxigen a aquella situació. No es va clausurar al 1947, però si que ho va fer l’any 1950. El dia 31 de desembre d’aquell any, l’últim tren petit circulava entre Balaguer i Mollerussa salvant requisits legals com era l’obtenció de la nia de Lleida a la Pobla de Segur proveïa de materials i matèries a la sucrera, això sí, fent, a l’estació del tren petit de Térmens, un enllaç a lconcessió que va arribar just a les vigílies de la seva clausura. No es podia clausurar una línea que legalment no existia. Vet aquí la paradoxa del peix que es mossegava la cua. No obstant, el tram de Térmens fins a Menàrguens va continuar actiu fins a mitjans dels anys 50 ja que la lí’estació de RENFE. Sempre queda el dubte de què hagués passat si no s’hagués desestimat la proposta de d’instal·lar una via d’ample normal entre Térmens i Mollerussa.


Font consultada

 SALMERON BOSCH Carles. El tren de Mollerussa. Historia del ferrocarril Mollerussa-Balaguer. Ed. C. Salmeron

Enllaços
  • edu3.cat
  • edu365.cat
  • xtec.cat